Família: Apiaceae Lindl. (=Umbelliferae Juss.)

Distribució: Es tracta de plantes cosmopolites que es fan sobretot a les regions temperades de l'hemisferi nord i, en menor grau a les muntanyes tropicals. Són molt abundants a les zones continentals centro-asiàtiques.

Morfologia General: La major part són herbes perennes o més ocasionalment anuals, tot i que també es poden trobar alguns subarbusts (Bupleurum fruticosum) o fins i tot arbrets. Algunes herbes poden assolir un gran tamany (Ferula).
Les plantes perennes solen presentar un aparell subterrani ben desenvolupat, en forma de rizoma (Angelica), tubercle o rel napiforme (Daucus).
Les tiges són ordinàriament canaliculades, de secció arrodonida, amb els nusos ben marcats i fistuloses o plenes d'una medul·la esponjosa.
Tant a la tija com a l'arrel i a les fulles apareixen cavitats secretores, que poden contenir olis (vites oleíferes), resines o mucílags. Si la tija és canaliculada aquestes cavitats es situen a cada canalicle.

Morfologia Vegetativa: Les fulles són alternes o rarament oposades i tenen un pecíol amb la base més o menys embeinadora. Generalment són compostes i presenten moltes divisions pinnades, fins i tot algunes dividides en lacínies (Foeniculum). D'altres però, són espinoses (Eryngium) o simples formant fil·lodis (Bupleurum).
Acostumen a no tenir estípules i, si en tenen, aquestes solen ser alades. També el pecíol pot ser alat com passa a les fulles basals d'Eryngium bourgatii.

Morfologia de la inflorescència: Tal com indica el nom vulgar de la família, presenten inflorescències de tipus umbel·la, constituïda per peduncles florals que divergeixen d'un mateix punt i que allarguen les flors totes a un mateix nivell. Generalment a la base de cada peduncle floral apareix una bràctea que forma en conjunt l'involucre de l'umbel·la. En alguns casos aquest involucre pot augmentar de mida i adquirir colors vius com a reclam pels pol·linitzadors (Astrantia, Bupleurum).
Normalment les umbel·les són dobles, de manera que cada peduncle de l'umbel·la porta, en comptes d'una flor, una umbel·la més petita anomenada umbèl·lula. Aquesta sol presentar bractèoles a la base que formen un involucel. Com a excepció podem trobar una cima d'umbel·les (Petagnia) o glomèruls terminals (Eryngium).

Morfologia floral: Les flors són pentàmeres i actinomorfes. Solen ser petites ja que l'atracció visual pels pol·linitzadors es fa mitjançant la inflorescència. El calze és molt reduït i està format per 5 sèpals soldats o lliures. A vegades està transformat en 5 dents o és molt curt de manera que no en queda rastre (Foeniculum, Smyrnium).
La corol·la consta de 5 pètals lliures, còncaus i de color variable, generalment són blancs, però també en trobem de groguencs, verdosos, i més rarament lilosos o rosats. Algunes flors de la umbel·la poden ser irregulars, de manera que els pètals situats a l'exterior són més grans (Daucus).
L'androceu està constituït per 5 estams alternats amb els pètals i inserits sobre un disc nectarífer anomenat estilopodi. Les anteres són submedifixes, introrses i s'obren per dehiscència longitudinal.
El gineceu és sincàrpic i està format per un ovari ínfer amb dos carpels soldats. És bilocular (molt rarament unilocular) i cada lòcul conté un primordi seminal+br pèndul i anàtrop i un segon primordi seminal+br que avorta precoçment. Es formen dos estils. Podem trobar umbel·les amb flors masculines i flors bisexuals o umbel·les amb només flors masculines i d'altres amb flors bisexuals.

Diagrama floral:


Tipus de pol·linització: La pol·linització és entomòfila i és duta a terme bàsicament per dípters, coleòpters i altres insectes amb l'aparell bucal curt.
Les flors poden ser hermafrodites o unisexuals. Generalment són proterandres, de manera que la maduració dels estams acaba abans que comenci la del gineceu. A més a més, les flors exteriors de l'umbel·la maduren abans que aquelles situades al centre. Aquestes característiques eviten l'autopol·linització.


Morfologia del pol·len: Els grans de pol·len són majoritàriament tricel·lulars. És a dir, que en el moment de la seva maduració presenten una cèl·lula vegetativa i una d'espermàtica que avança la seva divisió produïnt dues cèl·lules espermàtiques.
L'exina presenta dos o tres punts germinatius o apertures per on es desenvoluparà el tub pol·línic durant la pol·linització.

Morfologia del fruit: El fruit és un esquizocarp sec que es fragmenta per la cara comissural en dos aquenis o mericarps (corresponents a cada carpel), cadascun dels quals presenta una única llavor. Al moment de la fragmentació, els aquenis es sostenen gràcies a un carpòfor bifurcat o simple que a vegades és absent.
La forma dels aquenis és molt variable, pot ser cilíndrica (Coriandrum) o comprimida, paral·lelament a la comissura de la fragmentació (Angelica), o perpendicularment (Hydrocotyle).
Cada aqueni presenta cinc costelles (costes) longitudinals primàries més o menys desenvolupades que poden transformar-se en ales membranoses (Laserpitium) o agullons ganxuts (Daucus). A vegades apareixen quatre costelles secundàries a les val·lècules deixades per les costes primàries. Sovint, en aquestes val·lècules trobem canals secretors d'olis anomenats vites oleíferes. Les vites es disposen una a cada val·lècula i dues a la cara dorsiventral, tot i que més rarament també poden aparèixer a les costes. La morfologia externa del fruit és molt diversa, ja que pot presentar ganxos, espines, pèls,... Aquestes caràcters es relacionen amb l'estratègia de dispersió dels fruits.

Morfologia de la llavor: Les llavors tenen un endosperma oleaginós i un petit embrió.

Tipus de disseminació: La modificació de les costes en agullons o ales facilita la dispersió dels fruits. Són adaptacions per diferents tipus de disseminació: els agullons faciliten l'epizoocòria mentre que les ales ajuden a l'anemocòria o dispersió pel vent.

Dotació cromosòmica: El nombre bàsic de cromosomes (x) és de (4)8 a 11(12). El més normal és 8 a les subfamílies Hydrocotyloideae i Saniculoideae i 11 a la subfamília Apioideae.
La poliploïdia és força extesa, així com l'aneuploïdia.

Principis químics: Tota la planta conté olis essencials que produeixen una forta olor. Aquests poden ser monoterpens aromàtics (anetol, apiol, miristicina, safrol,...) o, en cas de plantes tòxiques, poliacetilens (com la falcarinona) o alcaloides tòxics (coniïna). També s'han detectat antraquinones Bupleurum), flavenoides i saponines.
Tenen un trisacàrid de reserva, la umbel·liferosa que és característica d'aquesta família.
La coniïna és pròpia de la cicuta (Conium maculatum) i en cas d'ingerir-la inactiva el sistema motor i provoca la mort per asfixia. Va ser usada per Sócrates per morir.

Fisiologia: En general són plantes C3, tot i que molt rarament poden ser CAM, com la planta aquàtica Lilaeopsis.

Diversitat i classificació: És una família molt homogènia pel que fa a la morfologia vegetativa i floral, que engloba unes 3000 espècies distribuïdes en 300 gèneres. És degut a aquesta homogeneïtat que les espècies són difícils de distingir. Una base important per a la sistemàtica de la família és la morfologia dels fruits (relació longitud/amplada/gruix, ornamentació, presència d'agullons o d'ales...). Es divideix en tres subfamílies (Hydrocotyloideae, Saniculoideae, Apioideae) segons la presència o absència d'estípules o de canals secretors. El caràcter més representatiu però són les umbel·les simples de les dues primeres subfamílies i les umbel·les compostes de la darrera.

Ecologia i hàbitat: Són particularment abundants en àrees de muntanya humides (pastures i herbassars humits).

Presència als PPCC: Trobem 150 espècies, sent la majoria apiòidees i en menor grau sanicolidees (Sanicula europaea, Eryngium, Astrantia) i hidrocotiloidees. Aquestes últimes són molt rares i inclouen un endemisme de Mallorca i Còrsega (Naufragra balearica), una herba americana rarament naturalitzada (Bowlesia incana), i dues plantes molt rares al País Valencià i a l'Empordà (Hydrocotyle vulgaris, Hydrocotyle bonariensis).
Altres apiàcies també són endèmiques de diferents indrets dels Països Catalans. Així, a les illes de Menorca i Mallorca, podem trobar Apium bermejoi dels pradells humits del litoral, la carnassa (Pastinaca lucida) de pedrusques i l'adarianta (Pimpinella bicknellii); mentre que al Principat trobem el julivert d'isard (Xatardia scabra), endèmic de les pedrusques calcàries dels Pirineus orientals.

Utilitats: " Moltes umbel·líferes tenen gran importància a la indústria alimentària. Algunes s'empren com a hortalisses, ja sigui la part subterrània: la pastanaga (Daucus carota), la xirivia (Pastinaca sativa),... com la part aèria: l'api (Apium graveolens), el fonoll (Foeniculum vulgare), el fonoll marí (Crithmum maritimum), els créixens bords (Apium nodiflorum),... D'altres s'usen com a condiment: les fulles del julivert (Petroselinum hortense) o els fruits de l'anís (Pimpinella anisum), el comí (Cuminum cyminum), el coriandre (Coriandrum sativum), l'anet (Anethum graveolens),...
A més a més, també hi ha espècies amb propietats medicinals que s'utilitzen en problemes gastrointestinals, malalties cardiovasculars i també com a sedants, estimulants,... S'ha d'anar en compte perquè existeixen moltes espècies venenoses, la més coneguda és la cicuta (Conium maculatum) i el meum (Meum athamanticum), tant una com l'altra s'usen com a drogues en medicina.
Algunes umbel·líferes es cultiven com ornamentals (Eryngium, Bupleurum, Astrantia).
Gràcies a la gran varietat d'olis essencials que contenen també tenen aplicacions a l'elaboració de perfums i licors.